dijous, 20 de desembre de 2007

Dia 7

Arusha, 15/06/07

I que bé senta dormir! Tal i com diu en John "like babies". Últim dia de fer les bosses i en marxa cap avall, direcció la porta. Més gent, més portadors, més "jambo"s, i ja som a la jungla de nou.
Afortunadament, el parc ens despedeix no només amb exhuberància vegetal, sinó amb més manats de micos penjant dels arbres. Apart dels Colubus, n'hi ha d'un altre tipus, negres, més tranquils i acostumats a la gent.


Noti's el mico assegut parsimoniosament sobre la branca

I al final del camí, una porta. Últim dinar, empipats una mica amb els venedors de samarretes i coses sense valor, ens reunim amb tot l'equip i fem les fotos de rigor. I les propines! Ells (els portadors) és el que esperen al final del viatge, no tant l'emoció d'haver escalat un cop més el cim més alt del seu continent. S'entén, és clar. El que els paga l'agència amb prou feines els dóna per mantenir-se i pagar-se el transport per anar a treballar. De manera que tot el que els proporciones tu, formarà part dels seus estalvis, la seva educació i el mantenir una família. A les guies normalment et recomanen uns % per a cadascú (el guia s'emporta més, després ve el cuiner, els portadors i els extres que tu consideris). Imagino que al donar-los més del que normalment s'esperen, van queden prou contents amb nosaltres. Una mica és comprar-los, encara que intercanviant els emails intentem donar a entendre que ens interessa més el que sigui de la seva vida que no pas el que s'emportin un record de "oh quins occidentals tant amables i de bon cor". Opinions per tots els gustos.
Comprada la samarreta de "hem fet el cim" (també de rigor) i que espero lluir als del grup de la universitat, marxem direcció Arusha.


I aquí l'equip al complet! Com sempre, no et pots fiar de qui tira la foto...

Parem primer a una escola de nens, a petició nostra a en John. Resulta que és una escola cristiana que recull nens dels suburbis que han tingut la mala sort de néixer en famíilies completament desfetes. L'escola es diu Lohada, i qualsevol que vulgui pot apadrinar a un dels nens o nenes (és mixte. Veure links del bloc per més interès) per una quantitat raonable a l'any. La seva fundadora, a qui tothom anomena 'Mama Happiness' ens rep molt amablement i ens mostra com funciona tot. Fins i tot coneixem alguns nens i nenes!
Ara assegut aquí, des de la distància física i temporal, realment aquesta va ser de les experiències més grans del viatge, més que veure lleons jaient a l'ombra o mirar els núvols sota teu metres avall. Els somriures dels qui són vinguts a un món sense esperances però que una espurna de llum els pot proporcionar el tenir un futur que ells puguin decidir. Les seves rialles gronxant-se al columpi ho garantien.
I Mama Happiness va estar una mica més feliç quan vam dir que tant en Val com jo apadrinaríem un nen cadascú. I és una decisió que és molt diferent de ser membre de ONGs o Intermon o Greenpeace. Aquí tot el que inverteixes va a parar a l'educació d'un sol nen, íntegrament. Perquè el futur dels països són els nens, i si els nens tenen educació, tenen coneixement de a què s'enfronten, poden intentar fer sortir el seu país estimat del pou de misèria en el que es troba. Tal i com diuen els novazelandesos (membres i contribuents actius de fa molts anys) que trobem allà a l'escola, un cop tens una vida que està encaminada, anem a provar de fer que la vida dels altres sigui una mica decent també.


En John, el nostre guia, envoltat d'exhuberància

De tornada a Arusha, primer a Roy Safaris, on deixem caure els portadors, arribem a l'hotel i ens despedim ràpidament. No hi ha més temps per a ningú. Encara que ens mantenim en contacte via email.
Un vespre relaxat després de la primera dutxa en una setmana. I a punt pel safari que comença el matí següent.

Dia 6

Campament Horombo, 14/06/07

El més típic ara serien crits de victòria, d'èxit, satisfacció i grandesa. Bé, cèrtament hi ha algo d'això. Però en aquest mateix moment els nostres cosssos encara pateixen pel fet d'haver estat a més de 5700 metres fa menys de 12 hores (ara són quarts de 7 de la tarda). Hem vist el cim. El cim d'un continent que pràcticament no coneixem de res, però tot i així era el seu cim. Mirant enrere al que ha estat la jornada, sembla que fes molt temps que va passar, però amb prou feines hem dormit des que ens vam alçar el dia anterior a les 11 de la nit.

El dia va començar de nit, tot fredor i engolits per una fosca impenetrable als ulls, tothom excitat i nerviós, probablement per la falta de son i admiració del moment viscut llavors, l'avanç cap a un objectiu desitjat, sense saber com serà. De manera que la caminada ha començat 'pole-pole'. I pole-pole durant una, dues, tres hores, amunt fins la cova de Hans Meyer, el primer en arribar tant a munt, un dels herois locals (encara que era alemany). Probablement aquí va ser on es va resguardar en els seus 3 intents de fer el cim. Aquí ens vam adonar que no seria fàcil, i els primers símptomes de fatiga ja començaven a fer-se notar. En Val era el que ho estava patint més. Jo en canvi, enlloc de concentrar la meva atenció en els meus dolors i per tal d'evitar que el cervell comencés a jugar-me males passades, vaig trobar un truc. Per entendre què pot anar malament, cal ficar-se en l'escena: foscor absoluta, apart de la llanterna al cap amb la qual només il.lumines l'esquena del teu guia, que marca el pas. Silenci sepulcral, ningú es gasta les forces explicant acudits o cantant cançons. I donat que l'alçada és considerable ja (per damunt de 5000 metres), el cos nota falta de pressió en l'aire que aspira, l'oxigen escasseja en la sang, i el mal de cap torna, apart de possibles punxades a l'estómac, als pulmons, a les cames, etc. tot plegat un còctel prou potent com per desestabilitzar la ment humana i fer que el cos tingui ganes de plantar-se i dir, aquí em quedo. El meu truc va consistir en cantar... per dins. De manera que vaig fer un repàs molt extens a tot el meu repertori de cançons, tantes com podia recordar; cançons que anaven de la meva etapa heavy amb Nightwish, Sonata Arctica, Rammstein, Edguy, Stratovarius, Hammerfall, Children of Bodom, a altres com en Lluís Llach (i aquest va ser el que es va quedar més estona fent-me companyia), Ellos (una banda molt friky de la Roser), o el Virolai i moltes més. Tantes com podia. Fins i tot sorprenent-me a mi que pogués recordar cançons que feia anys que no havia escoltat (les profunditats de la memòria humana).

La qüestió era no treure els ulls de les bótes d'en John, que anava davant, il.luminades amb la meva llanterna que duia encastada al front (i cada cop més, perquè començava a fer fred per gelar), i continuar endavant, sempre endavant.
I va funcionar prou bé la cosa! fins que vam entrar en una zona rocosa, tot de gel al voltant, el camí zigzaguejant a la nostra esquena. Cal fer menció al fet que érem els primers de tots aquell dia, els primers en marcar el camí, un pas rere l'altre. Llavors vaig començar a notar la falta d'oxigen. Cada esforç superior a donar una passa s'havia de compensar aspirant glopades d'aire profundament. La pressió anava a la baixa, i la temperatura també. Però al final, he decidit no posar-me el passamuntanyes. Poder sóc jo, però la sensació de tenir les galtes premsades i notar les dent clavant-s'hi des de dins, no em venia gens de gust. Finalment, després de moltes vegades alçant el cap i mirant la línia de cel on la llum de les estrelles quedava tapada per l'alçada del gegant que anàvem escalant, una ventada sobtada em va fer adonar que alguna cosa havia canviat, que érem en algun altre lloc diferent. En Val havia de ser empès per el portador que ens acompanyava, en Prosnen, les seves forces queien al ritme de les passes. De manera que finalment, en John liderant el grup, el primer pic va ser conquerit: Gillman's point, 5700 metres! I l'eufòria es va desfermar. Abraçades, copets a l'esquena, asantés, emoció. La primera part (que no era poc) havia estat finalitzada. El meu mal de cap anava guanyant presència, per damunt del mal d'estómac, producte dels nervis probablement. Però el que semblava el principi de la fi, era només Un començament. El pitjor encara estava per arribar. El millor també.

Vam començar llavors a caminar cap a Stella point, rodejats de foscor, tot i que començava a clarejar, molt de vent, ple de malícia en les seves forces, sense que res s'oposés al seu pas, tot cobert de gel. Les nostres energies eren sistemàticament xuclades. Després d'aguantar fins al límit, en Val va col.lapsar i l'energia que necessitava per aguantar-se dret li era insuficient per estar conscient, i va acabar traient el que el seu estómac havia retingut fins llavors. Les seves forces havien d'estar dirigides per respirar, i poc més. Si li preguntes ara, et dirà que en aquell moment va morir. Però entre John i el brau portador, en Val va ésser arrossegat cap algun lloc, i només després vaig ser conscient de cap on era. La situació era un pèl dramàtica, però és la pura realitat del Kili: un cim cruel on abandonar no està permès. De manera que el portador, Prosnan, va venir al meu costat i agafant-me del braç i vam començar a tirar endavant. I en tot moment m'estava preguntant cap a on. Només amb els pals de l'Umberto, a les mans, empenyent-me endavant, la meravellosa jaqueta d'en Hubert, sense aigua ni snacks ni càmera, vaig seguir. De sobte el pendent va augmentar vertiginosament, amb la boira grisa mostrant només una sola direcció. Senyalant amunt, vaig preguntar a Prosnen, que d'anglès no tenia el que diguem domini, "Uhuru?", "Yeah!". De manera que era això.

No alguna mena de refugi per deixar en Val o per repostar energies. Cap al cim de cara. I llavors la meva ment es va buidar, a pesar del ja empipador mal de cap i la sensació que no era descartable de caure per terra en qualsevol moment, vam seguir endavant. No sé durant quanta estona. Amb tot borrós i obscur, encara que el sol començava a trencar l'alba a les nostres esquenes. Finalment vaig veure un parell o tres de persones caminant en la mateixa direcció, de manera que els vaig seguir. Fins que de sobte, com apareixent de darrere una cortina, el senyal més esperat va fer acte de presència davant meu, el pic Uhuru.


Hem fet el cim! El cim d'Àfrica! La imatge parla per si sola.

De primer no em podia creure que allò fos el final, vaig haver d'apropar-m'hi prou per notar la superfície freda del cartell a través del guant. Normalment si puges una muntanya esperes anar tirant amunt fins que no es pot més i saps que has fet el cim, no pas com aquí que senzillament xoques amb el cim de cara. I llavors, vaig girar-me i a abraçar efusivament en Prosnen amb totes les energies que quedaven, i de cop el cervell va recordar-me que com a persona en moments així hi ha moltes sensacions que t'envaeixen com un torrent. És ara que recordant-ho se m'entel.la la vista. Això és el que vaig obtenir, el que la muntanya em va donar. I un moment després van aparèixer en John arrossegant en Val, literalment en braços. I després que l'altre grup de gent (espanyols, per cert) acabés amb les fotos, va ser el nostre torn. Sense esperar més, vam iniciar el descens; és un lloc majestuós, però el seu poder és gran, i nosaltres petits mortals no podem aguantar-lo massa estona, de manera que era hora de tornar, quan el dia començava a brillar, les glaceres i el con de cendra mostrant les seves belleses i una currua de gent que venia darrere nostra arribaben al seu respectiu destí darrere nostre.


Les famoses glaceres de qui tothom parla i que serveixen de detector de canvis de clima. Allà dalt brillen amb esplendor.

En aquell moment en Val es va adonar que sobreviuria. O que ja havia ressucitat. Minuts més tard tornàvem a Gillman's point. Estàvem trencats, sense possibilitat de descendre al cràter, a pesar que les vistes eren fantàstiques. Suposo que el fet que allà fos hivern (és una mica per sota de l'equador) estar al cim és més dur, hi fa més fred i hi ha neu, que dificulta el caminar i cansa més. He vist fotos de gent al cim caminant sobre pedra, i sé que es pot baixar al cràter. Fins i tot es veu que el sòl és càlid (la wiki diu que el magma està a només 400 metres per sota el con, però no hi ha risc d'erupció, tot i que el con podria col.lapsar). Perquè el Kilimanjaro és un volcà que en qualsevol moment es pot activar, és relativament jove. Però baixar-hi al mes de juny, és poc menys que impossible.


Interior del cràter. La foto no arriba a mostrar la magnitud del volcà.

Última foto de la part de dalt i comença la baixada de debò. Les forces estaven lluny, de manera que l'únic que quedava per cansar eren les cames. Una forma ràpida va ser agafar els pals per caminar entre dos i tirar pendent avall en línia recta. Els tanzanians en diuen esquiar. La idea era bona, però la falta de forces em feia sentir marejat a cada impuls, de manera que vaig decidir prendre-m'ho en calma i tirar xino-xano. En Val i en John van arribar en bon estat. I llavors tocava dormir, o intentar-ho, al llit... al nostre cau, la tenda. Amb la sensació de no saber com reaccionar a l'estranya situació. I prou maldecap...
... perquè un parell d'hores més tard ja ens havíem llevat i tocava estirar les cames i posar-se en marxa de nou. Un esmorzar fugaç (no hi havia el que es diu gana), vam fer les bosses, recollir i iniciar la baixada final per la ruta Marangu, la de la coca-cola, la fàcil. I amb el pressentiment que era tard, encara que el rellotge indiqués les 11 del matí, el sol elevat al cel i el vent i els núvols passant davant nostre, vam començar a tirar avall.


El camí apunta cap avall, a través del que s'anomena The Saddle (el seient), la plana entre el Mawenzi i el pic principal, Uhuru.

I en aquell moment la baixada de debò va començar, seguint la ruta de la coca-cola (i comprenent el perquè del seu nom), llarga, avorrida, però que ofereix bonics panorames de la muntanya i de vegetació autòctona. I la gent, després de la solitud de la ruta per on vam pujar, la Rongai, que empipador, anar-te creuant amb persones de totes les edats i ètnies i tamany de grups. No vam errar gens en escollir una de les rutes menys visitades per pujar, el resultat és sentir-te totalment a la teva. Tota aquesta tropa (la majoria nord-americans) que venien pensant que no seria complicat i ja suaven sota el sol brillant de l'inici. L'aversió que vaig anar desenvolupant vers ells no parava de créixer, tant als més adults, per vacil.lar, com als joves, per pretenciosos. De debò, la ruta Marangu hauria d'estar prohibida. Embruta per complet l'encanteri que la muntanya et llança. I la muntanya en sí també, perquè les deixalles que la gent deixava pel camí, és penós. Però què s'hi farà. Després de 3 hores llargues vam arribar al campament. Pel camí, juntament amb noves vistes de la cara sud-est del Kili, vam poder contemplar unes palmeres molt particulars de la zona.


Senecio kilimanjari, peculiar com ella sola, i preciosa. Pot arribar a fer 5 m.

Sobre el campament, poc a dir. El fet de trobar-hi cabanes de fusta, ja és suficient (per la gent que no pot suportar dormir sobre La Terra). Nosaltres però, estem tant cansats físca i mentalment (feia 12 hores que estàvem per damunt dels núvols) que anem directe al llit després del sopar.


Traient el cap, despedint-se al fons, amb les seves neus, el Kilimanjaro majestuós

Dia 5

Campament Kibo Hut, 13/06/07

Gairebé hi som! Ja podem veure el con, esquitxat de neu i glaç. La caminada fins aquí ha estat prou dura, hem pujat de 3900 a 4700 metres en 3 hores. En Val s'ha trobat una mica dèbil per primer cop. Per la meva banda, un estrany dolor a les orelles m'ha provocat molèsties, sense arribar a ser res seriós.


Això ja comença a tenir pinta seriosa, oi?

Amb pas marcat, cada minut, el Mawenzi a la nostra esquerra una mica més aprop. La temperatura és bastant baixa, l'aire ventós i el sol treu el cap ocasionalment. Els dos pics del Mawenzi queden amagats entre famílies de núvols passatgers, a l'igual que el Kili. Tan sols quan hem arribat hem pogut aixecar el cap i contemplar al límit de la vista la meta. Toca un bon descans ara. Aquesta nit no dormirem, i per tant tot el que puguem acumular d'energia serà benvinguda. La propera vegada que mirem cap al Kili, ja serà de baixada. A les 5 de la tarda soparem, a les 6 cap al llit, i si els portadors no criden gaire ni tenen la ràdio a tot volum (cosa prou improbable) tindrem ocasió de dormir una mica. Ara és el moment d'arrepentir-me de no haver portat els taps per les orelles. En aquest campament s'uneixen les rutes de Marangu (la fàcil, que acumula més gent) i Rongai (la que hem seguit), i per tant hi ha molt més xivarri del que hem trobat i amb diferència.


El Mawenzi, el pic secundari del Kili, molt perillós, que al final del dia s'ha deixat retratar.

I definitivament el meu sac de dormir no està fet per les condicions actuals. La solució és posar-me tantes capes de roba com disposi. Llavors, serem llevats (si és que dormíem, que no crec), i a les 11 començarà el famós atac al cim. Seran unes 5 hores, molt de dolor, fred, negror i buidor, però hauríem de fer el cim a les 5 del matí, i contemplar el continent sencer des de les alçades.
Ara mateix, estem asseguts a la mateixa alçada del punt més alt d'Europa, de manera que això ja no va de broma. Provaré una capcinada, el mal de cap torna...



Últims assajos abans del gran moment

Dia 4

Tercera cova, 12/06/07

Aclimatitzats! Fora el mal de cap! i esplèndides vistes del Kili!


Qui no es voldria rentar les dents així cada dia?

Avui el dia consisteix en pujar una mica i tornar al campament, per deixar als nostres pulmons i cor acomodar-se a la pressió de l'aire. Aprofito aquí per aclarir un punt que no tothom té clar. D'oxigen n'hi ha, gairebé tant com a nivell del mar. La diferència està en la pressió atmosfèrica, i cada vegada que inspires, t'entra menys aire, menys oxigen a la sang, menys energia al cervell...i kaput.
Una caminada curteta fins a 4200 metres porta els nostres cossos cap a la duresa de les alçades. Més fred, menys pressió. I el que falta per venir.
En John ens ha explicat alguna història del que la gent no hauria de fer, com ara amagar alguna debilitat per tal d'arribar al final. Et pots llegir guies i llibres i trobar-hi històries i ser conscient dels perills que fer una aventura així comporta, però quan aquestes històries provenen de qui n'ha estat testimoni... senzillament comences a adonar-te de què va.


Els nostres portadors, descansant en un dia que no han de caminar

"John I'm gonna die here". Amb aquestes paraules, caigut enmig del pendent i les alçades, els ulls blavosos i els llavis inflamats, dits liles, l'home que havia estat operat del cervell i no ho havia dit, s'adonava que les advertències no eren en va. El fet que la muntanya sigui considerada com a fàcil i escalable (perquè de fet, les mans només les necessites per agafar les xocolatines de la bossa), encoratja persones les condicions físiques de les quals queden prou per dessota del que cal per arribar a dalt. I és que no tothom s'adapta igual a l'alçada. I aquest pobre home, fins que no va adonar-se que el cos no li responia, no es va rendir. I mai ho va dir al seu guia, en John, el que tenia al seu cap. Ni els seus amics tampoc (cosa que els otorga part de culpa). I en John ho sabia, encara que només li haguessin comunicat el dia abans els de l'agència, i l'haguessin advertit. És això el que busquem? el preu d'una vida per guanyar-te el qualificatiu de "boig"? En un altre capítol trist en un grup de 29 persones, un home de cor dèbil en mig de l'ascenció al cim, li va agafar un atac. I va morir després, quan el grup ja tornava un cop fet el cim. Mai en va dir res a ningú, i va morir sol. Trist però cert.


Des de damunt dels núvols, fins i tot una letrina té el seu punt místic

"Pol you are very good finding your way", paraules del nostre guia. Poder me les hauria de prendre com a un qualificatiu més general que simplement la manera de baixar una paret de roques. Després d'una migdiadeta un cop retornats al campament, escric des de dins la tenda.
El dia d'aclimatació ha funcionat bé. Demà començarà a ser dur de debò.

Dia 3

Tercera cova, 11/06/07

Després d'una nit freda (al matí al llevar-me he descobert la cordeta per tancar el meu nou sac de dormir...), tocava un matí gelat i dos turistes parlant de física quàntica, tremolosos remenant el primer te del dia i engrapant galetes i fruita. La serenor de l'atmosfera buida i freda ha permès contemplar un cel pur i de blau de cel, i finalment, hem pogut avistar el gegant africà (amb la foto de totes les portades de les guies), perdent l'alè per moments, i les neus de veritat de qui tothom parla, sense saber què és en realitat.


Les neus del Kilimanjaro

El dia passa calmat, monòton, sense ser especial. La vegetació continua el seu procés de canvi amb l'alçada, de la jungla inicial a alguna cosa semblant a la savana, amb arbusts i terre polsós, fins al gairebé paratge desèrtic que ja trepitgem.


Els exploradors i la cova. Fem patxoca o no?

En Val dorm profundament i jo ja sento una mica de maldecap. Probablement és l'alçada, que comença a colpejar en la nostra sang. Estem a 3900 metres, i en total hem caminat 3 + 2 hores, amb una pausa a la segona cova per dinar. Des del nostre campament, al costat d'una cova, acampats al costat del llit de la riera que deu baixar en època de pluges, comencem el procés d'aclimatitzar-nos.

Esperem que demà al llevar-nos ens sentim millor i com si estéssim al nivell del mar, que sentim llunyà, ja.

La lliçó del dia:

Asanté = gràcies
Caribu = de res


Comença a fer fred, i els pals s'agraeixen

Dia 2

Arusha-Primera cova, 10/06/07

Ens llevem tard (6:30), fem les maletes tard (7:30), esmorzem tard (8:00) i marxem tard (8:15). Però sembla ser que tenim un guia amb paciència. O poder ja sap com de ganduls són aquests occidentals pàlids. Encontre a les oficines de Roy Safaris, el nostre agent, trobada amb un peix gros, firmar un paper per no fer responsable ningú més que jo de la meva mort, pesem les maletes (que siguin menys de 10 kilos, sinó corres el risc de destrossar l'esquena del portador desafortunat que la carregui), i som-hi! El cotxe l'integra el nostre guia, John, 3 portadors i el conductor. La resta de la tropa s'afegirà a Rombo gate, l'entrada del parc.

Després de 2 hores per carretera, arribem finalment a Marangu, on probablement la meitat de la gent que puja el Kili comença la ruta anomenada de la Coca-cola. El nom és comprensible quan et diuen que la ruta de la part oest es diu la del whisky. Britànics pertot! Signem el paper que oficialment diu que ara mateix ens trobem dins el parc, i de nou cap al cotxe cap a Rongar, fins la Rombo Gate, l'entrada que hem triat.


La Marangu gate

Aquest cop el trajecte un pèl més feixuc i incòmode; la carretera s'ha acabat i ja només trepitgem la terra verge del continent verge. I per primer cop, en la distància, encortinat per núvols, divisem la silueta del nostre objectiu, el Kilimanjaro! En estat pur! Des del vidre del cotxe, damunt d'una carretera polvorosa, abonyegada i en zones inestable, creuem poblets petits i pobres, de "chicken at the street". Molts nens.

Parada al restaurant per omplir els estómacs, en un lloc bonic però estrany, amagat darrere un edifici, disfressant l'entorn des d'una terrassa sense vistes als voltants. Coca-cola a 0.3$ (que et fa pensar en els preus que hem arribat a pagar a l'hotel), i aprenent una mica de swahili dels nostres portadors.

Últims kilòmetres en cotxe fins la porta d'entrada (a 1800m d'alçada ja), on després d'una hora d'espera i mentalització, tot de portadors esperant ser escollits per al següent grup de turistes (perquè no ens enganyem, no podem parlar d'escaladors i alpinistes), agafem les bosses, ens dopem una mica (de substàncies legals) i emprenem els primers passos del camí! Són les 3 de la tarda.


Els nostres valents portadors iniciant els primers passos.

La primera hora i mitja transcorre entre camps de blat, autòctons i nens demanant xocolatines, que no vam oferir-los per no generar diferències socials entre ells, és el que passa encara que et sembli estar-los fent un favor. I abans d'entrar en la jungla, el millor del dia: monus Colobus! Vius i al seu aire, pels seus arbres i alçades. Peluts i tímids, espantosament àgils. Una mica més endavant dins la frondosa jungla n'hem trobat un parell més. Dic frondosa però la veritat és que el camí estava delimitat tota l'estona amb pals de fusta als cantons i pedretes al mig. Qui no pugui fer això, que es retiri.


En Val i en John, el nostre guia, i la jungla amb el caminet inclòs

Primera parada i inspecció a la natura que ens envolta, que comença a canviar a velocitats interessants. I també ofereix detalls particulars, com espais oberts entre arbustos al pas d'elefants i búfals, petjades i les corresponents deixes d'ambdós grups d'animals de gran estómac i budells. I els nostres portadors probablement ja arribats al campament. La xerrera amb el nostre guia (que fins al moment s'havia mostrat prou reservat), alleuja el camí, no molt empinat, fins la primera cova, a 2700 metres. "You are tough, guys". Paraula d'en John. Ho hem aconseguit! I després de signar la corresponent llibreta del guardabosc del campament conforme hem sobreviscut la primera jornada (on he sorprès el nostre guia amb la meva edat, cosa que encara em fa sentir bé), la nostra tenda ja plantada (aquests portadors meravellosos...), mengem una combinació peculiar de crispetes, galetes, te, xocolata amb llet i mentre anem escampant el contingut de les motxilles dins la tenda per acomodar-nos, la nit ens va caient a sobre subtilment.


Queda clar on anem?

Quin sopar tant meravellós! mai ens haguéssim esperat un tracte així, enmig d'un paratge ja poc poblat de vegetació, en l'alçada i la incomoditat de les tendes de campanya. I després d'intercanviar algunes paraules amb el nostre guia sobre el pla del següent dia... el cel africà! Realment no sabem què estem dient quan des de la nostra Europa il.luminada i bruta aixequem el cap i ens sentim mirant una manta d'estrelles. La Via Làctea, l'ossa major i sense estrella polar! I sota l'espectacle nocturn, la nostra fita de nou, les seves neus brillant amb la llum dels estels: el Kili!

diumenge, 16 de desembre de 2007

Dia 1

Algun lloc per damunt de la frontera entre Sudan i Etiòpia-Arusha, 09/06/07

De sobte s'encenen els llums per servir l'esmorzar, una mica allò que et menges el que et posin al davant sense donar-li cap nom. Però allà al fons, amb rapidesa inusitada, el Sol treu el cap, el Sol africà que ha cobreix el primer dia real de l'aventura.

Adormits i encallats a l'aeroport d'Addis Abeba (en anglès, Ababa), el vol retardat una hora, sense deixar-nos sortir a veure les rodalies, i son acumulada, et deixa simplement amb la sensació d'estar en una gàbia. Amb botigues, això sí, tot i no ser res de l'altre món. Un espectacle d'una dona entrada en carns cridant per algun motiu o causa, nua, poder un punt avançada en bogeria, al final, immobilitzada al terra, encara cridant en un anglès africanat. La gent mirant, com si fos alguna mena de distracció pels que no avancen com nosaltres.
En Val dorm, mentre jo monto guàrdia, passant un dissabte al matí en un aeroport massa gran pel seu abast real.

Passada la calma, tornem a l'acció. Últim vol del dia, molt plàcid i suau. Etiòpia verda i marró, amb rius serpentejant amb els marges marcats per sequeres. Aprop del destí final, entre els núvols, despunten dos gegants. Estem arribant.

Aterratge suau i entrada suau també, dues hores més tard del previst. Signatura de rigor i estampada al passaport (que sincerament, ningú ens hagués dit res si haguéssim tirat il·legalment recte, sense visat). A la sortida de l'aeroport, l'enviat de la nostra agència, plantat allà, cartell en mà "Pol & Val". Gairebé romàntic. Viatge tranquil per una carretera ample, sense límits a la velocitat, recta sense descans i alhora introducció de ple a la cultura tanzaniana per part del nostre guia temporal. Home robust i rialler, parlant espanyol molt correcte, com comença a ser costum entre els guies locals (a més de japonès, alemany, suec, xinès, etc.). Tanzània és nacionalista, i ho ha de ser més, unida. És un país a l'alça, però, per què són tant pobres? El capitalisme ho pot explicar. La història, també. 45 anys de democràcia, només 30 anys amb partits de l'oposició, no dóna per a tant en un país amb 2 religions molt escampades i més de 100 tribus.



En Val al costat d'unes plantes molt florides

A la segona ocasió, trobem un hotel prou acceptable, un pèl car a pesar de les negociacions. Sembla ser que estan prou adaptats al turisme d'occident i no escatimen en preus. Tot val el seu preu, i el que estiguis disposat a pagar, marcarà quantes portes se t'obren.
Un cop obertes les maletes i comprovat l'estat dels nostres estómacs després de tant menjar d'avió, decidim estirar les cames. Amb la intenció d'establir contacte amb la cultura i la ciutat, la sort ens ha topa de cara, o alguna cosa semblant. Pujant un camí de terra envoltats de plantes, cases rurals i algun hotel, se'ns apropa allò poc desinteressadament qui després seria el guia que qualsevol turista voldria trobar, Rachid: 23 anys, local, guia de safaris de fa 4 anys, estudiant d'enginyeria tècnica. Al principi tens aquella sensació que qualsevol que se t'acosti vol treure el seu profit de tu, però els tanzanians no són així, a no ser que et trobis a un radi de 100 metres del cor d'Arusha, ple de mercats.

El que comença en una conversa de carrer dóna pas (un cop ensenyat el carnet que certifica les paraules que davant nostre tenim un guia) a una visita guiada, sense interrupcions, amb la sensació d'anar escortats, pel centre de la mel i nata d'Arusha. Travessem el mercat cobert de les espècies, amb gallines lligades de la pota per un cordill, peix sec una mica fort d'olor, moltes dones (són cristians, aquí) al mercat d'oficis, fins arribar al de la roba, principal objectiu de la jornada.


En Val i el mercat d'espècies

Una mica d'influència del nostre guia, regateig i presses ens aporta els pantalons ideals per a mi, i la gorra ideal per a en Val (així ens ho venen, és clar). Mentrestant, tot va anat essent una entrada a la cultura de Tanzània conversant amb Rachid, i en particular de la ciutat. Rachid viu amb la seva tieta, els pares difunts amb poc més de quaranta anys. Estudia per ser un tècnic, ja que aquí estan molt ben pagats. Els estudis són més cars que el que et demanen a la UB i per tant, tot el que estalvia serveix per pagar-se un futur que injustament no es pot permetre sense disposar de capital. De tornada intercanviem emails amb el nostre guia espontani per ajudar-lo en cas que necessiti llibres o informació. Per la nostra (mala) consciència, també. I per la propina. Sopar a l'hotel, esperant no despertar l'endemà amb l'estómac rebentat i bons resultats del futbol que m'arriben per sms des d'Europa. El barça encara pot guanyar la lliga (que il·lús, llavors).




Rachid, el nostre guia, i jo al seu costat

Algunes paraules swahili:

Lala salama - bona nit
Poa - Guai
Jambo - Hola
Mambo - com (estàs)
Pole pole- a poc a poc
Twende! - Som-hi!