Ens llevem tard (6:30), fem les maletes tard (7:30), esmorzem tard (8:00) i marxem tard (8:15). Però sembla ser que tenim un guia amb paciència. O poder ja sap com de ganduls són aquests occidentals pàlids. Encontre a les oficines de Roy Safaris, el nostre agent, trobada amb un peix gros, firmar un paper per no fer responsable ningú més que jo de la meva mort, pesem les maletes (que siguin menys de 10 kilos, sinó corres el risc de destrossar l'esquena del portador desafortunat que la carregui), i som-hi! El cotxe l'integra el nostre guia, John, 3 portadors i el conductor. La resta de la tropa s'afegirà a Rombo gate, l'entrada del parc.
Després de 2 hores per carretera, arribem finalment a Marangu, on probablement la meitat de la gent que puja el Kili comença la ruta anomenada de la Coca-cola. El nom és comprensible quan et diuen que la ruta de la part oest es diu la del whisky. Britànics pertot! Signem el paper que oficialment diu que ara mateix ens trobem dins el parc, i de nou cap al cotxe cap a Rongar, fins la Rombo Gate, l'entrada que hem triat.
La Marangu gate
Aquest cop el trajecte un pèl més feixuc i incòmode; la carretera s'ha acabat i ja només trepitgem la terra verge del continent verge. I per primer cop, en la distància, encortinat per núvols, divisem la silueta del nostre objectiu, el Kilimanjaro! En estat pur! Des del vidre del cotxe, damunt d'una carretera polvorosa, abonyegada i en zones inestable, creuem poblets petits i pobres, de "chicken at the street". Molts nens.
Parada al restaurant per omplir els estómacs, en un lloc bonic però estrany, amagat darrere un edifici, disfressant l'entorn des d'una terrassa sense vistes als voltants. Coca-cola a 0.3$ (que et fa pensar en els preus que hem arribat a pagar a l'hotel), i aprenent una mica de swahili dels nostres portadors.
Últims kilòmetres en cotxe fins la porta d'entrada (a 1800m d'alçada ja), on després d'una hora d'espera i mentalització, tot de portadors esperant ser escollits per al següent grup de turistes (perquè no ens enganyem, no podem parlar d'escaladors i alpinistes), agafem les bosses, ens dopem una mica (de substàncies legals) i emprenem els primers passos del camí! Són les 3 de la tarda.
Els nostres valents portadors iniciant els primers passos.
La primera hora i mitja transcorre entre camps de blat, autòctons i nens demanant xocolatines, que no vam oferir-los per no generar diferències socials entre ells, és el que passa encara que et sembli estar-los fent un favor. I abans d'entrar en la jungla, el millor del dia: monus Colobus! Vius i al seu aire, pels seus arbres i alçades. Peluts i tímids, espantosament àgils. Una mica més endavant dins la frondosa jungla n'hem trobat un parell més. Dic frondosa però la veritat és que el camí estava delimitat tota l'estona amb pals de fusta als cantons i pedretes al mig. Qui no pugui fer això, que es retiri.
En Val i en John, el nostre guia, i la jungla amb el caminet inclòs
Primera parada i inspecció a la natura que ens envolta, que comença a canviar a velocitats interessants. I també ofereix detalls particulars, com espais oberts entre arbustos al pas d'elefants i búfals, petjades i les corresponents deixes d'ambdós grups d'animals de gran estómac i budells. I els nostres portadors probablement ja arribats al campament. La xerrera amb el nostre guia (que fins al moment s'havia mostrat prou reservat), alleuja el camí, no molt empinat, fins la primera cova, a 2700 metres. "You are tough, guys". Paraula d'en John. Ho hem aconseguit! I després de signar la corresponent llibreta del guardabosc del campament conforme hem sobreviscut la primera jornada (on he sorprès el nostre guia amb la meva edat, cosa que encara em fa sentir bé), la nostra tenda ja plantada (aquests portadors meravellosos...), mengem una combinació peculiar de crispetes, galetes, te, xocolata amb llet i mentre anem escampant el contingut de les motxilles dins la tenda per acomodar-nos, la nit ens va caient a sobre subtilment.
Queda clar on anem?
Quin sopar tant meravellós! mai ens haguéssim esperat un tracte així, enmig d'un paratge ja poc poblat de vegetació, en l'alçada i la incomoditat de les tendes de campanya. I després d'intercanviar algunes paraules amb el nostre guia sobre el pla del següent dia... el cel africà! Realment no sabem què estem dient quan des de la nostra Europa il.luminada i bruta aixequem el cap i ens sentim mirant una manta d'estrelles. La Via Làctea, l'ossa major i sense estrella polar! I sota l'espectacle nocturn, la nostra fita de nou, les seves neus brillant amb la llum dels estels: el Kili!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada