Després d'una nit freda (al matí al llevar-me he descobert la cordeta per tancar el meu nou sac de dormir...), tocava un matí gelat i dos turistes parlant de física quàntica, tremolosos remenant el primer te del dia i engrapant galetes i fruita. La serenor de l'atmosfera buida i freda ha permès contemplar un cel pur i de blau de cel, i finalment, hem pogut avistar el gegant africà (amb la foto de totes les portades de les guies), perdent l'alè per moments, i les neus de veritat de qui tothom parla, sense saber què és en realitat.
Les neus del Kilimanjaro
El dia passa calmat, monòton, sense ser especial. La vegetació continua el seu procés de canvi amb l'alçada, de la jungla inicial a alguna cosa semblant a la savana, amb arbusts i terre polsós, fins al gairebé paratge desèrtic que ja trepitgem.
Els exploradors i la cova. Fem patxoca o no?
En Val dorm profundament i jo ja sento una mica de maldecap. Probablement és l'alçada, que comença a colpejar en la nostra sang. Estem a 3900 metres, i en total hem caminat 3 + 2 hores, amb una pausa a la segona cova per dinar. Des del nostre campament, al costat d'una cova, acampats al costat del llit de la riera que deu baixar en època de pluges, comencem el procés d'aclimatitzar-nos.
Esperem que demà al llevar-nos ens sentim millor i com si estéssim al nivell del mar, que sentim llunyà, ja.
La lliçó del dia:
Asanté = gràcies
Caribu = de res
Comença a fer fred, i els pals s'agraeixen
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada