I que bé senta dormir! Tal i com diu en John "like babies". Últim dia de fer les bosses i en marxa cap avall, direcció la porta. Més gent, més portadors, més "jambo"s, i ja som a la jungla de nou.
Afortunadament, el parc ens despedeix no només amb exhuberància vegetal, sinó amb més manats de micos penjant dels arbres. Apart dels Colubus, n'hi ha d'un altre tipus, negres, més tranquils i acostumats a la gent.
Noti's el mico assegut parsimoniosament sobre la branca
I al final del camí, una porta. Últim dinar, empipats una mica amb els venedors de samarretes i coses sense valor, ens reunim amb tot l'equip i fem les fotos de rigor. I les propines! Ells (els portadors) és el que esperen al final del viatge, no tant l'emoció d'haver escalat un cop més el cim més alt del seu continent. S'entén, és clar. El que els paga l'agència amb prou feines els dóna per mantenir-se i pagar-se el transport per anar a treballar. De manera que tot el que els proporciones tu, formarà part dels seus estalvis, la seva educació i el mantenir una família. A les guies normalment et recomanen uns % per a cadascú (el guia s'emporta més, després ve el cuiner, els portadors i els extres que tu consideris). Imagino que al donar-los més del que normalment s'esperen, van queden prou contents amb nosaltres. Una mica és comprar-los, encara que intercanviant els emails intentem donar a entendre que ens interessa més el que sigui de la seva vida que no pas el que s'emportin un record de "oh quins occidentals tant amables i de bon cor". Opinions per tots els gustos.
Comprada la samarreta de "hem fet el cim" (també de rigor) i que espero lluir als del grup de la universitat, marxem direcció Arusha.
I aquí l'equip al complet! Com sempre, no et pots fiar de qui tira la foto...
Parem primer a una escola de nens, a petició nostra a en John. Resulta que és una escola cristiana que recull nens dels suburbis que han tingut la mala sort de néixer en famíilies completament desfetes. L'escola es diu Lohada, i qualsevol que vulgui pot apadrinar a un dels nens o nenes (és mixte. Veure links del bloc per més interès) per una quantitat raonable a l'any. La seva fundadora, a qui tothom anomena 'Mama Happiness' ens rep molt amablement i ens mostra com funciona tot. Fins i tot coneixem alguns nens i nenes!
Ara assegut aquí, des de la distància física i temporal, realment aquesta va ser de les experiències més grans del viatge, més que veure lleons jaient a l'ombra o mirar els núvols sota teu metres avall. Els somriures dels qui són vinguts a un món sense esperances però que una espurna de llum els pot proporcionar el tenir un futur que ells puguin decidir. Les seves rialles gronxant-se al columpi ho garantien.
I Mama Happiness va estar una mica més feliç quan vam dir que tant en Val com jo apadrinaríem un nen cadascú. I és una decisió que és molt diferent de ser membre de ONGs o Intermon o Greenpeace. Aquí tot el que inverteixes va a parar a l'educació d'un sol nen, íntegrament. Perquè el futur dels països són els nens, i si els nens tenen educació, tenen coneixement de a què s'enfronten, poden intentar fer sortir el seu país estimat del pou de misèria en el que es troba. Tal i com diuen els novazelandesos (membres i contribuents actius de fa molts anys) que trobem allà a l'escola, un cop tens una vida que està encaminada, anem a provar de fer que la vida dels altres sigui una mica decent també.
En John, el nostre guia, envoltat d'exhuberància
De tornada a Arusha, primer a Roy Safaris, on deixem caure els portadors, arribem a l'hotel i ens despedim ràpidament. No hi ha més temps per a ningú. Encara que ens mantenim en contacte via email.
Un vespre relaxat després de la primera dutxa en una setmana. I a punt pel safari que comença el matí següent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada