El més típic ara serien crits de victòria, d'èxit, satisfacció i grandesa. Bé, cèrtament hi ha algo d'això. Però en aquest mateix moment els nostres cosssos encara pateixen pel fet d'haver estat a més de 5700 metres fa menys de 12 hores (ara són quarts de 7 de la tarda). Hem vist el cim. El cim d'un continent que pràcticament no coneixem de res, però tot i així era el seu cim. Mirant enrere al que ha estat la jornada, sembla que fes molt temps que va passar, però amb prou feines hem dormit des que ens vam alçar el dia anterior a les 11 de la nit.
El dia va començar de nit, tot fredor i engolits per una fosca impenetrable als ulls, tothom excitat i nerviós, probablement per la falta de son i admiració del moment viscut llavors, l'avanç cap a un objectiu desitjat, sense saber com serà. De manera que la caminada ha començat 'pole-pole'. I pole-pole durant una, dues, tres hores, amunt fins la cova de Hans Meyer, el primer en arribar tant a munt, un dels herois locals (encara que era alemany). Probablement aquí va ser on es va resguardar en els seus 3 intents de fer el cim. Aquí ens vam adonar que no seria fàcil, i els primers símptomes de fatiga ja començaven a fer-se notar. En Val era el que ho estava patint més. Jo en canvi, enlloc de concentrar la meva atenció en els meus dolors i per tal d'evitar que el cervell comencés a jugar-me males passades, vaig trobar un truc. Per entendre què pot anar malament, cal ficar-se en l'escena: foscor absoluta, apart de la llanterna al cap amb la qual només il.lumines l'esquena del teu guia, que marca el pas. Silenci sepulcral, ningú es gasta les forces explicant acudits o cantant cançons. I donat que l'alçada és considerable ja (per damunt de 5000 metres), el cos nota falta de pressió en l'aire que aspira, l'oxigen escasseja en la sang, i el mal de cap torna, apart de possibles punxades a l'estómac, als pulmons, a les cames, etc. tot plegat un còctel prou potent com per desestabilitzar la ment humana i fer que el cos tingui ganes de plantar-se i dir, aquí em quedo. El meu truc va consistir en cantar... per dins. De manera que vaig fer un repàs molt extens a tot el meu repertori de cançons, tantes com podia recordar; cançons que anaven de la meva etapa heavy amb Nightwish, Sonata Arctica, Rammstein, Edguy, Stratovarius, Hammerfall, Children of Bodom, a altres com en Lluís Llach (i aquest va ser el que es va quedar més estona fent-me companyia), Ellos (una banda molt friky de la Roser), o el Virolai i moltes més. Tantes com podia. Fins i tot sorprenent-me a mi que pogués recordar cançons que feia anys que no havia escoltat (les profunditats de la memòria humana).
La qüestió era no treure els ulls de les bótes d'en John, que anava davant, il.luminades amb la meva llanterna que duia encastada al front (i cada cop més, perquè començava a fer fred per gelar), i continuar endavant, sempre endavant.
I va funcionar prou bé la cosa! fins que vam entrar en una zona rocosa, tot de gel al voltant, el camí zigzaguejant a la nostra esquena. Cal fer menció al fet que érem els primers de tots aquell dia, els primers en marcar el camí, un pas rere l'altre. Llavors vaig començar a notar la falta d'oxigen. Cada esforç superior a donar una passa s'havia de compensar aspirant glopades d'aire profundament. La pressió anava a la baixa, i la temperatura també. Però al final, he decidit no posar-me el passamuntanyes. Poder sóc jo, però la sensació de tenir les galtes premsades i notar les dent clavant-s'hi des de dins, no em venia gens de gust. Finalment, després de moltes vegades alçant el cap i mirant la línia de cel on la llum de les estrelles quedava tapada per l'alçada del gegant que anàvem escalant, una ventada sobtada em va fer adonar que alguna cosa havia canviat, que érem en algun altre lloc diferent. En Val havia de ser empès per el portador que ens acompanyava, en Prosnen, les seves forces queien al ritme de les passes. De manera que finalment, en John liderant el grup, el primer pic va ser conquerit: Gillman's point, 5700 metres! I l'eufòria es va desfermar. Abraçades, copets a l'esquena, asantés, emoció. La primera part (que no era poc) havia estat finalitzada. El meu mal de cap anava guanyant presència, per damunt del mal d'estómac, producte dels nervis probablement. Però el que semblava el principi de la fi, era només Un començament. El pitjor encara estava per arribar. El millor també.
Vam començar llavors a caminar cap a Stella point, rodejats de foscor, tot i que començava a clarejar, molt de vent, ple de malícia en les seves forces, sense que res s'oposés al seu pas, tot cobert de gel. Les nostres energies eren sistemàticament xuclades. Després d'aguantar fins al límit, en Val va col.lapsar i l'energia que necessitava per aguantar-se dret li era insuficient per estar conscient, i va acabar traient el que el seu estómac havia retingut fins llavors. Les seves forces havien d'estar dirigides per respirar, i poc més. Si li preguntes ara, et dirà que en aquell moment va morir. Però entre John i el brau portador, en Val va ésser arrossegat cap algun lloc, i només després vaig ser conscient de cap on era. La situació era un pèl dramàtica, però és la pura realitat del Kili: un cim cruel on abandonar no està permès. De manera que el portador, Prosnan, va venir al meu costat i agafant-me del braç i vam començar a tirar endavant. I en tot moment m'estava preguntant cap a on. Només amb els pals de l'Umberto, a les mans, empenyent-me endavant, la meravellosa jaqueta d'en Hubert, sense aigua ni snacks ni càmera, vaig seguir. De sobte el pendent va augmentar vertiginosament, amb la boira grisa mostrant només una sola direcció. Senyalant amunt, vaig preguntar a Prosnen, que d'anglès no tenia el que diguem domini, "Uhuru?", "Yeah!". De manera que era això.
No alguna mena de refugi per deixar en Val o per repostar energies. Cap al cim de cara. I llavors la meva ment es va buidar, a pesar del ja empipador mal de cap i la sensació que no era descartable de caure per terra en qualsevol moment, vam seguir endavant. No sé durant quanta estona. Amb tot borrós i obscur, encara que el sol començava a trencar l'alba a les nostres esquenes. Finalment vaig veure un parell o tres de persones caminant en la mateixa direcció, de manera que els vaig seguir. Fins que de sobte, com apareixent de darrere una cortina, el senyal més esperat va fer acte de presència davant meu, el pic Uhuru.
Hem fet el cim! El cim d'Àfrica! La imatge parla per si sola.
De primer no em podia creure que allò fos el final, vaig haver d'apropar-m'hi prou per notar la superfície freda del cartell a través del guant. Normalment si puges una muntanya esperes anar tirant amunt fins que no es pot més i saps que has fet el cim, no pas com aquí que senzillament xoques amb el cim de cara. I llavors, vaig girar-me i a abraçar efusivament en Prosnen amb totes les energies que quedaven, i de cop el cervell va recordar-me que com a persona en moments així hi ha moltes sensacions que t'envaeixen com un torrent. És ara que recordant-ho se m'entel.la la vista. Això és el que vaig obtenir, el que la muntanya em va donar. I un moment després van aparèixer en John arrossegant en Val, literalment en braços. I després que l'altre grup de gent (espanyols, per cert) acabés amb les fotos, va ser el nostre torn. Sense esperar més, vam iniciar el descens; és un lloc majestuós, però el seu poder és gran, i nosaltres petits mortals no podem aguantar-lo massa estona, de manera que era hora de tornar, quan el dia començava a brillar, les glaceres i el con de cendra mostrant les seves belleses i una currua de gent que venia darrere nostra arribaben al seu respectiu destí darrere nostre.
Les famoses glaceres de qui tothom parla i que serveixen de detector de canvis de clima. Allà dalt brillen amb esplendor.
En aquell moment en Val es va adonar que sobreviuria. O que ja havia ressucitat. Minuts més tard tornàvem a Gillman's point. Estàvem trencats, sense possibilitat de descendre al cràter, a pesar que les vistes eren fantàstiques. Suposo que el fet que allà fos hivern (és una mica per sota de l'equador) estar al cim és més dur, hi fa més fred i hi ha neu, que dificulta el caminar i cansa més. He vist fotos de gent al cim caminant sobre pedra, i sé que es pot baixar al cràter. Fins i tot es veu que el sòl és càlid (la wiki diu que el magma està a només 400 metres per sota el con, però no hi ha risc d'erupció, tot i que el con podria col.lapsar). Perquè el Kilimanjaro és un volcà que en qualsevol moment es pot activar, és relativament jove. Però baixar-hi al mes de juny, és poc menys que impossible.
Interior del cràter. La foto no arriba a mostrar la magnitud del volcà.
Última foto de la part de dalt i comença la baixada de debò. Les forces estaven lluny, de manera que l'únic que quedava per cansar eren les cames. Una forma ràpida va ser agafar els pals per caminar entre dos i tirar pendent avall en línia recta. Els tanzanians en diuen esquiar. La idea era bona, però la falta de forces em feia sentir marejat a cada impuls, de manera que vaig decidir prendre-m'ho en calma i tirar xino-xano. En Val i en John van arribar en bon estat. I llavors tocava dormir, o intentar-ho, al llit... al nostre cau, la tenda. Amb la sensació de no saber com reaccionar a l'estranya situació. I prou maldecap...
... perquè un parell d'hores més tard ja ens havíem llevat i tocava estirar les cames i posar-se en marxa de nou. Un esmorzar fugaç (no hi havia el que es diu gana), vam fer les bosses, recollir i iniciar la baixada final per la ruta Marangu, la de la coca-cola, la fàcil. I amb el pressentiment que era tard, encara que el rellotge indiqués les 11 del matí, el sol elevat al cel i el vent i els núvols passant davant nostre, vam començar a tirar avall.
El camí apunta cap avall, a través del que s'anomena The Saddle (el seient), la plana entre el Mawenzi i el pic principal, Uhuru.
I en aquell moment la baixada de debò va començar, seguint la ruta de la coca-cola (i comprenent el perquè del seu nom), llarga, avorrida, però que ofereix bonics panorames de la muntanya i de vegetació autòctona. I la gent, després de la solitud de la ruta per on vam pujar, la Rongai, que empipador, anar-te creuant amb persones de totes les edats i ètnies i tamany de grups. No vam errar gens en escollir una de les rutes menys visitades per pujar, el resultat és sentir-te totalment a la teva. Tota aquesta tropa (la majoria nord-americans) que venien pensant que no seria complicat i ja suaven sota el sol brillant de l'inici. L'aversió que vaig anar desenvolupant vers ells no parava de créixer, tant als més adults, per vacil.lar, com als joves, per pretenciosos. De debò, la ruta Marangu hauria d'estar prohibida. Embruta per complet l'encanteri que la muntanya et llança. I la muntanya en sí també, perquè les deixalles que la gent deixava pel camí, és penós. Però què s'hi farà. Després de 3 hores llargues vam arribar al campament. Pel camí, juntament amb noves vistes de la cara sud-est del Kili, vam poder contemplar unes palmeres molt particulars de la zona.
Senecio kilimanjari, peculiar com ella sola, i preciosa. Pot arribar a fer 5 m.
Sobre el campament, poc a dir. El fet de trobar-hi cabanes de fusta, ja és suficient (per la gent que no pot suportar dormir sobre La Terra). Nosaltres però, estem tant cansats físca i mentalment (feia 12 hores que estàvem per damunt dels núvols) que anem directe al llit després del sopar.
Traient el cap, despedint-se al fons, amb les seves neus, el Kilimanjaro majestuós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada